En aquest apartat us oferim un conjunt de reflexions entorn a temes pedagògics, literaris, filosòfics…
Com ens sociabilitzen les videoconsoles?
El que coneixem amb el mal nom de “món desenvolupat” està patint un canvi gradual en diferents aspectes, alguns molt positius i d’altres que, en conseqüència d’aquests, poden derivar en pautes de conducta pernicioses.
Podria ser que alguns videojocs fossin en certa manera desencadenants d’actituds violentes?
Els jocs d’ordinador violents són encara més perillosos que les pel.lícules d’igual signe i que les imatges de violència a la televisió perquè exigeixen a la persona identificar-se amb el personatge i actuar per ell (element actiu de les situacions de violència) contribuint a crear una veritable addicció en el jugador que acaba necessitant tornar a jugar per sentir-se protagonista reconegut. Si a més, tenim en compte que les consoles de joc són cada vegada més potents i estan incorporant noves tecnologies que permeten una qualitat d’imatges cada vegada més espectacular podrem adonar-nos de fins a quin punt són perillosos per la facilitat de confusió entre la fantasia i la realitat, fet que obre les portes a creuar la perillosa línea entre la realitat virtual i la realitat tangible, amb unes conseqüències humanes horribles. Malgrat vulguem relativitzar aquests tipus de jocs justificant la necessitat intrínseca de simular rols per aprendre tot jugant, no podem obviar el perill de l’efecte anestèsic que produeix el fet d’acostumar-se a veure i a infligir dolor. Així doncs, l’eina pot resultar nociva, sobretot, per la capacitat d’insensibilitzar al jugador.
A l’informe “Fes clic i tortura; videojocs, tortura i violacions de drets humans”, Amnistia Internacional explica que les pràctiques degradants, com la tortura, malauradament troben una bona acollida entre el públic infantil i juvenil a través dels videojocs i estudia alguns exemples de videojocs que aplaudeixen amb impunitat la tortura, la matança o les execucions.
Un dels aspectes més rellevants d’aquests videojocs és la rapidesa que exigeixen i l’absència de requeriment de resposta emocional suprimint pràcticament el llenguatge. Hi predomina la resposta mecànica sense reflexió, ni anàlisi, ni presa de decisions raonada.
Jordi Guirado, mestre de Primària de l’Escola Mestral
Aquest article es publicarà tot sencer a la revista Perspectiva Escolar del mes de juliol de 2014.
La vida quotidiana
Quan un nen aprèn a rentar-se les dents, s’ho passa bé. A l’inici, aquest hàbit és una activitat divertida i emocionant. Igual que la lectura. Al cap d’un temps, deixa de ser-ho i cal arrossegar-lo, convèncer-lo que es tracta d’un hàbit que li cal adquirir per tal d’afavorir el creixement i la cura de la seves dents o, en el cas de la lectura, de les seves capacitats lingüístiques i intel·lectuals, per mantenir una higiene saludable per a ell mateix i per al seu entorn. Després, quan un ja és adult, normalment ho fa automàticament convençut dels beneficis d’aquesta quotidianitat indispensable i insubstituïble. Ningú no es planteja si li agrada o no. És necessari: un s’ha de cuidar.
La lectura se sol associar a una qüestió de gustos: hi ha persones a qui agrada llegir i n’hi ha d’altres que prefereixen fer una altra activitat durant el seu temps de lleure; i també es relaciona la lectura a un fet més o menys transcendent que fan persones una mica diferents de la resta. Aquests enfocaments són un error gravíssim. Les persones ens desenvolupem i existim en funció de les coses que pensem, analitzem, desxifrem i compartim. I tots aquests processos, permanentment oberts, s’originen en el llenguatge. El llenguatge no és una capacitat que ens ajuda a transmetre el que pensem: és el que pensem. Un nen petit comença a pensar quan és capaç de posar nom a les coses, ordenar-les i relacionar-les: és així que construeix el món que desconeix. A mesura que va creixent ha de seguir coneixent i desxifrant el món i només ho podrà fer si és capaç de posar nom a les relacions i a les coses amb les quals s’anirà trobant i que s’han tornat molt més complexes. I l’adquisició de la capacitat lingüística es troba, sobretot i quasi exclusivament, en la lectura.
Per tant, la lectura hauria de tenir la mateixa consideració que una activitat quotidiana com és rentar-se les dents, l’hàbit de la qual s’ha adquirir amb ajuda i acompanyament, i jutjar-la com una necessitat d’higiene intel·lectual i espiritual indispensable i insubstituïble. Si no, tenim el risc de viure amb capacitats i ànimes infradesenvolupades que deixem a la intempèrie i inevitablement condemnades a ser envestides i arrossegades per la superficialitat i la manca de criteri que imperen a la nostra societat i que no permet distingir el que és important del que no ho és.
Estel Andreu, professora de Secundària i Batxillerat de l’Escola Mestral
Aquest article es va publicar a la revista Trimestral el mes de desembre de 2013