D’aquí uns dies seran les vacances d’hivern i també el maravellós Nadal. Us transcrivim aquesta petita història, que anuncia un dels nostres projectes de forma subtil, com aquesta suau teranyina que ens embolcallarà d’afecte i amistat. Us adelantem que el concurs anual de la biblioteca té a veure amb una cosa petita, intensa i única.
L’aranya
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l’estable, passà bona part de l’hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l’estiu zumzaven en aterridors exèrcits, havien desaparegut; les sargantanes, els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a parar!
L’aranya s’entristia. Una nit, la pluja esqueixà el meravellós teixit dels seus fils. L’aranya, lentament i dolorosament es retirà a dormir on va poder. No sabé mai quant temps havia descansat. Potser hauria dormit per sempre més, si no l’hagués despertada un plor de criatura.
Va veure un infant, tot just nat. L’aranya que era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés – a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre a filar-. Per tant, la pobra aranya s’escorregué cap avall per la paret, s’hi va acostar i després movia les potes per la barbeta rosada i suau de la criatura, fent-li pessigolles. L’infant deixà de plorar.
Josep Carner: “L’aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.
